Bones cartes de recomenació són cartes d'institucions americanes. Molt famós té que ser el professor extranger per a tenir valor real. Hi ha varies excepcions però: Una de les cartes ha de ser del professor en la Universitat d'origen que va treballar més directament amb l'aplicant, malgrat no tingui prestigi internacional. Els departaments d'admissió volen saver l'opinió de qui ha tractat amb el sol.licitant més sovint. Les altres cartes haurien de ser lo més properes a una institució americana com sigui possible (universitat, directiu d'empresa...) són bons comen&ctildeaments.

Aquestes cartes de recomenació no poden ser llegides pel sol.licitant. Es molt important que es tingui confian&ctildea en la persona que ens escriurà la carta de recomenació. Qualsevol frase que no sigui "XXX és el millor estudiant que he conegut; brillant, excepcionalment intel.ligent..." ens descalifica per a l'admissió. Demanarem doncs les cartes de recomenació a algú amb el que tinguem certes garanties de que ens descriurà exactament amb aquestes paraules. Serà millor no arriscar-se a demanar la carta de recomenació a algú massa important, que no ens conegui suficientement.

Per a el post-doc, les influències compten extraordinariament, essent -si no es té beca- el factor més important que determinarà la admissió. Pels estudis no-universitaris les influències no compten massa, sinó que els diners solen ser el factor més important.