Realitzar un intercanvi, o un stage per un temps limitat és certament el camí més fàcil, i té l'avantatge que pot transformar-se en quelcom més, sigui un treball, o una estància més permanent. També és certament útil, en el cas de no estar segur de si l'aventura de l'extranger t'agradarà o no. I després, en honor a la veritat, hi ha qui ho escull perquè la pressió a la que hom es veu sotmès és generalment menor.

Els títols no universitaris s'han de mirar amb certes reserves, malgrat obviament sempre hi han excepcions. El cas més general però, és el d' Instituts adscritos d'una forma o altra a una Universitat, però s'ha de tenir en compte que no imparteixen títols universitaris, i no poden ser convalidats en altres institucions. Por tant s'ha de valorar que el què en podem treure dels cursos en questió serà -fonamentalment- contactes en el lloc on s'imparteixen i -depenent del prestigi de l'escola- cert reconeixement.

Els intercanvis són, en la gran majoria dels casos, el primer contacte amb l'extranger per a l'estudiant. Es consegueixen a través de la Universitat del país de procedència, a través de la secretaria de la propia Universitat, o a través d'un professor amb contactes a l'extranger. Una vegada a l'Universitat extrangera, no és difícil prolongar l'estància, o fer el salt cap a l'obtenció d'un títol. El govern és una altra font de diners per a intercanvis, però generalment es pot accedir a ell a través de l' Universitat també.

Cada Universitat és un món apart, i per a consells addicionals, s'ha d'anar a Secretaria. Pel què fa a provar a través d'un professor, hi ha una regla d'or universal: Ningú regala res, especialment si es té quelcom a perdre. Pocs són els casos en els que un professor proporciona un contacte sense conèixer profundament a l'alumne, I en la majoria dels casos, sense comprovar la seva capacitat de treball en el laboratorio o en la biblioteca. O sigui, primer treballar i demostrar, després demanar.